Ambient Culé

T’aixeques al matí i saps que no és un dia com qualsevol. Obres les persianes i la finestra de l’habitació i es respira un ambient diferent. Et dutxes, esmorzes i surts al carrer. Reafirmes que avui no és un dia usual per les cares de la gent: la gent camina feliç i alhora nerviosa. Saps que alguna cosa gran passarà. Arribes a la universitat i parles amb un i amb l’altre d’aquesta nit. Veus alguna samarreta i alguna bufanda pel passadís de les classes. Al descans mires el marca.com, elmundodeportivo.es, sport.es i as.com, per aquest ordre. Comentes la possible alineació amb els companys: si seria millor aquest o aquell altre. Arriba el migdia i dines. Tornes a mirar les quatre pàgines. Te’n vas a la biblioteca i intentes estudiar. Al cap de deu minuts estàs un altre cop a l’ordinador per si la notícia que havien posat feia cinc minuts ha canviat. Evidentment no ha canviat. Vas a fer el cafè amb un. Tornes a la biblioteca i al cap de cinc minuts tornes a fer el cafè amb un altre. Al final te’n doncs compte que no fas res a la biblioteca i te’n vas a casa. Mires el rellotge i encara és d’hora. Intentes fer una migdiada. Intentes fer-la i veus que no pots dormir. Escoltes una estona la ràdio: rac1. Mires si tens el carnet i no te’l has descuidat. Efectivament el tens. Truques a un i a un altre per si avui van al camp. Et poses la samarreta i la bufanda. Agafes els ferrocarrils i després la L4 fins a Collblanc. Vas a fer unes cerveses amb alguns. Et plantes davant el camp i entres.

Avui ha estat dels dies que més he trobat a faltar Barcelona. L’ambient culé que es respira durant tot el dia a la prèvia d’un partit es excepcional. Encara recordo aquelles tardes a la universitat de les prèvies dels partits fent pràctiques d’electrònica 2 o fent mesures electròniques. Lo bo i millor és que el meu company era perico i jo em “maquejava” de dalt a baix dels colors blaugrana. Eren temps feliços.

De mentre aquí plou i la gent segueix fent la seva vida, com si res, però per tu és un dia especial i no pots dissimular la felicitat que et córrer per tot el cos: Avui juga el Barça.

David, trobo a faltar les nostres tardes al laboratori discutint i alhora rient.

Lisa Bassenge – It´s Raining

De la nit al dia

Hi ha èpoques de la vida que no saps perquè però no et surt res del què pretens o busques i per més que t’hi esforces i hi poses tota la teva empenta no extreus ni una mica de suc. És quan dia a dia treballes i somies amb el dia que les coses aniran millor i t’auto-animes i t’auto-convèns. Veus que no arriba i et desesperes i et desanimes fins al punt de pensar en deixar-ho i no saps perquè però la vida et dóna un regal i sense donar-te compta de la nit al dia et comencen a venir les coses. Una darrera l’altre. I sense fer res te’n arriben més. I més. I més.

Jo no crec en el destí ni en coses extra naturals però si que, des de la meva baga experiència, crec que tot es regeix dins d’un equilibri. Les coses poden anar molt malament però tu has de seguir treballant que tard o d’hora canviarà. Com el pagès diu: Tot el que sembris ara ho recolliràs demà. O com el matemàtic diu: per probabilitat ha de canviar al final. O com el creient diu: Déu és savi i al final tindràs la teva recompensa. Es pot dir de moltes maneres però al final només hi ha un resultat.

Això t’ho dic ara, però fa dues setmanes m’hauria rigut d’aquestes paraules, o més que riure, plorat. Com pots deduir he trobat feina. Fa una setmana i poc que estic treballant de cambrer en un restaurant. Ja em veus a mi intentant marcar un gol al “manager” del restaurant dient lo bon cambrer que sóc i la llarga experiència que tinc, tal com posa al CV inventat, fent de cambrer. Jo, que no hi he treballat en la meva vida, màxim he parat i desparat la taula de casa i perquè la mare m’obligava. Però ja veus, el vaig marcar i per tota l’esquadra. Com diuen els avis que, desgraciadament, han passat una guerra: quan la gana apreta... Només et dic una cosa: el segon dia ja vaig tirar una copa i una cervesa al mig del restaurant.

Estic molt content i feliç! Per fi tinc vida, com em va dir un que he conegut aquí. Ara em puc aixecar al matí i no només tenir en ment buscar feina, no. Puc tenir en ment deu mil altres coses, i el més important: fer plans. I en tinc molts, t’ho juro.

Comença una nova vida amic i auguro que serà millor. Quan vulguis t’invito a una cervesa i acabem de parlar-ne.

Music Is Not Fun – (do you love) My Shoes ?

Hèlios, fill d’Hiperió i Teia.

Una de les coses que més m’agrada fer a mi és tancar els ulls, mirant el sol, i inspirar profundament. Notar l’escalfor del sol a la cara i que la foscor es torni en to vermellós em carrega les piles d’una manera bàrbara. Desgraciadament, com tu bé saps, aquí a dalt en aquesta època poques vegades es pot gaudir d’aquesta sensació. Avui fa un mes que estic aquí i feia un mes que no veia la llum del sol de la manera que estem acostumats els catalans.

Hi ha dies que Edinburgh et regala i aquests dies s’han d’aprofitar. Tota ciutat té dues cares i fins ara, Edinburgh, només m’havia ensenyat una. Avui he entès perquè és tan maca, la mescla entre el marró dels edificis i taulades, el blau del mar i el verd esperança de les muntanyes fa d’ella una ciutat bonica i tranquil·la. És ben certa la frase que diu: No te’n dónes compta del què tens fins que realment ho perds. Això és així i no hi ha volta de full. He après a apreciar dies com els d’avui que involuntàriament et fan veure les coses millor: positives.

Avui m’he llevat d’hora per fer la rutina diària i quan he vist el dia he dit: Avui és la meva! He agafat les coses i me’n he anat a Calton Hill. Des de allà es pot veure tota la ciutat i és on reposa el començament d’una rèplica del Panteó grec, odiat antigament pels escocesos i venerat actualment. Un cop allà m’he assentat i he dinat. He pres el sol, sí, ho vull dir en veu alta: HE PRES EL SOL, he vist aquest magnífic paisatge que m’ha regalat Edinburgh, he escrit quatre esbossos del què t’estic explicant ara i he reposat. Una cosa sí que et puc dir: Agraït de poder està aquí i poder veure coses tan boniques com aquesta.

Arriba el moment i Edinburgh t’ho comunica atenuant sensiblement la llum. És hora de marxar.

Gràcies per aquest meravellós dia, de veritat.

Rutina monotemàtica

Com estàs?Per mi ara és una de les preguntes més dificils que em poden fer. Si contesto que bé, mentiria, si contesto que malament, també. Contesto d'una manera o altre depenent del moment del dia i depenent de la persona que m'ho pregunta. Que com estic ara? Bé. A tu mai et mentiria.

Avui m'han donat una alegria, però és que porto uns dies que déu n'hi dorot! (com trobo a faltar aquesta paraula, haig de trobar una equivalència a l'anglès i ensenyar-la).

Començo des del principi que així, diuen, és més fàcil seguir el fil. Suposo que tens moltes preguntes a fer-me, deixa'm acabar i si al final no te les he contestat no dubtis en preguntar-m'ho siusplau.

Al final vaig obrir el compte bancari, el número te'l donaré després per si vols fer alguna donació, i també el número de la seguretat social, tot i que encara no m'ha arribat. A la feina no em van agafar. Mig m'ho esperava. No et diré que m'és igual però tampoc és una tragèdia. Sí que ho serà d'aquí un mes si no trobo feina, perquè els diners no surten de sota les pedres i si surten diga'm a on que hi aniré! Sí, efectivament. Estic buscant feina. Enginyer de Telecos busca feina per Edinburgh, de què? De qualsevol cosa! És una mica frustrant voler treballar i no poder. Aquesta sensació la tinc jo i milions d'aturats al món, ja sé que no és novetat, però per mi si que ho és.

Una de les coses que he après de les mil que aprendré aquí és que ara em miraré amb diferents ulls al magrebí que no parla molt bé el català i que busca feina a casa meva. No és que abans me'ls mirés malament, no, sinó que realment no els enténs fins que no estàs remòtament proper a la seva situació. Dic remòtament perquè jo estic aquí perquè vull i sé que torno a casa i tinc llit i sopa calenta. Ells potser no.

Aquests dies m'he sentit insignificant repartint curriculums per tota la ciutat i rebent la mateixa resposta a tot arreu: at this moment there are no vacancies, but if you want you can leave your CV. Ho sé. Sóc un més de la cua. És tirar paper, com diu un que he conegut aquí. A més d'això, ja no puc netejar més a l'alberg, per què? There are too many cleaners and we need people to pay.

Ja ho veus, les coses s'han torçat, tot i que tampoc havien estat mai rectes. Tot i així, no et pensis que tot són desgràcies! Les meves coses tinc: Avui he trobat un local que m'han dit que necessiten personal, falta que m'agafín, però al menys necessiten algú!; D'aqui poc fan les 6 nacions de rugby a Edinburgh i agafen temporalment gent per fer de cambrers, vigilants, netejadors, etc. També he deixat curriculum; l'altre és que he trobat equip de futbol per jugar! FC Edinburgh, sabies que és l'equip de futbol més antic del món?Jo tampoc, fins que m'ho va dir l'entrenador. És joc escocès (pilota amunt i a correr) però està força bé! Jugo gràcies a que he conegut un escocès que juga allà, Jamie, molt bon nano. Acostumo a sortir amb ell i els seus amics. L'altre dia va ser el meu aniversari i els hi vaig fer sopar català! Es van llepar els dits. Ja t'ho pots imaginar: Pa amb tomàquet, embotit i truita de patata i ceba. Senzill però molt bo!

Sento que avui hagi estat monotemàtic: Treballar. Però ara és el què em preocupa més. Sembla mentida que realment no fagis res, però tinguis tot el dia ocupat. Et lleves, esmorzes, llegeixes el diari l'apartat de feines i l'apartat d'esports. Et mires internet les quatre pàgines de feines que ja ets saps, facebook i el gmail. Surts al carrer i plou, com cada dia, vas al Carreers a imprimir les 20 còpies que pots fer diàries gratuites del CV. Vas al Job center i mires les ofertes que hi ha. Agafes el mapa i senyales els punts i la zona que faràs avui de la ciutat. Camines i entres als locals que et sembla que hi ha gent i entregues el CV, fins a 20 locals. Dines amb présses i te'n vas a anglès. Surts i ja és de nit. S'ha acabat el dia.

Bona nit. Fins demà.

Giselle

És curiós com en tan poc temps poden passar tantes coses i tants pensaments pel cap. Avui fa només una setmana que vaig arribar a Edinburgh i m'ha semblat una eternitat. Feia molts dies que et volia escriure, per ser-te sincer, t'he volgut escriure cada dia però no ho he fet pel simple fet de no arrepentir-me del que et podria haver dit. No t'enganyaré. No ha estat una setmana molt bona que diguem. No sóc home d'emocions fortes i aquesta setmana ha estat una emoció constant.

Avui ha estat el primer dia que he plorat. Sí, jo també ploro. Estava treballant a l'alberg canviant llençols a les lliteres de les habitacions (sí, treballo a l'alberg, després t'ho explico) i m'ha sonat una cançó al mp3 que m'ha recordat a la meva germana. No em preguntis per què però he explotat com un nen petit. La veritat és que ahir i avui han estat dels millors dies, jo crec que per això precisament. Jo acostumo a crear-me una cuirassa quan les coses no em van del tot bé i l'obro quan les coses comencen a anar bé. Un dia o altre l'havia d'obrir, i ha estat avui. Ahir i avui realment han estat uns grans dies. Començo a veure que aquí realment estaré bé i és que estic molt bé: he conegut una gent fantàstica que m'ha ajudat en tot moment, guiant-me i aconsellant-me a dins i fora de l'alberg; tot el què he vist de la ciutat m'ha agradat, per cert, la ciutat és preciosa, i te unes zones verdes espectaculars; l'alberg és net, petit i acollidor; ja ser què fer durant el dia i no em sento sol.

La majoria de les pors que tenia abans d'arribar han desaparegut o simplement ja no han aparegut i realment estic molt i molt content.

Com et deia, és curiós la capacitat que té l'home per adaptar-se a les diferents situacions i pensaments. Durant aquesta setmana he arribat a viure, conèixer i pensar una de coses que ni amb un any, i el que em queda! Fa tres dies que estic treballant a l'alberg. Per dos hores de feines (canviar llençols, netejar labavos, netejar cuina, etc) tens una nit gratis, la veritat és que està molt i molt bé i és una cosa que val la pena aprofitar-la. He tingut molts problemes per obrir un compte de corrent bancari i per aconseguir el número de la seguretat social però jo crec que demà ho tindré tot solucionat. Tinc una cita amb un banc que m'han assegurat que allà si que el podré obrir, ja t'ho diré, i ja tinc la reserva per anar a treure'm el número de la seguretat social necessari per treballar. Treballar. Aquesta és la meva única preocupació actualment. M'he estat informant i la cosa no pinta gaire bé. L'entrevista encara no l'he fet, el 24, sinó ja em veig tirant CV a tort i a dret que molt em temo que serà així.

Però bé, jo crec que ho podré superar. S'ha de ser positiu a la vida i jo acostumo a ser-ho.

Ara mateix sóc feliç. Giselle, t'estimo.

http://www.youtube.com/watch?v=O040xuq2FR0

És el moment

Una cosa que he après de les pel·lícules és que cada moment de la vida te una banda sonora. Aquesta música perfecte que queda com un guà i que gràcies a les noves tecnologies d'ara: iPods, mp3, Spotify... podem tenir la sort d'escoltar-la en el moment oportú. Com és normal cada un té els seus gustos i prioritats i això fa que cada moment sigui únic.

Demà ja agafo el vol cap a Edinburgh. Et vaig prometre que t'escriuria i així ho estic fent, i no ho faig perquè t'ho vaig prometre, no, ho faig perquè em ve molt i molt de gust. Avui he estat parlant amb una persona a qui li tinc molt d'apreci i li he dit que ho trobaria molt a faltar. El què? Doncs tot el d'aquí. Sé que sona a tòpic i que potser un cop allà realment no ho trobo a faltar. Ja t'ho diré.

Tinc por. Tinc por que no surti tot com ha de sortir. I com ha de sortir? Doncs no ho ser ni jo. Suposo que bé. Potser ha de sortir malament perquè m'espabili una mica. O ni carn ni peix, sinó ha de sortir regular. Jo crec que hi haurà moments de tot. Espero que més de positius que de negatius.

Estic una mica contrariat. Una part vol marxar amb força i ímpetu i l'altre es vol quedar sigui com sigui. Saps d'aquells dies que parlàvem l'altre dia en què un hauria d'estar feliç i no ho està? Doncs avui és un d'aquells dies. Sembla que me'n vagi a la guerra. Tens tota la raó, com sempre, molta gent donaria el que fós per poder fer el què estic fent jo ara, tot i que ho diuen molts i ho fan pocs. No és tan difícil marxar no? O si?

En realitat ja tinc ganes de veure tot què tal va. Molta gent m'ha dit que si no va bé que sempre puc tornar. Jo crec que seria un fracàs. No pel què pugui dir la gent, no, sinó un fracàs per mi. Jo sóc una persona que em poso pocs objectius a la vida, però els que em poso m'agrada complir-los. I aquest serà un d'ells.

Demà ja dormiré a terres desconegudes. Penso que pot ser divertit. Com m'ha estat repetint últimament molts cops la persona que t'he estat parlant abans: Ha arribat el moment. És el moment.

http://www.youtube.com/watch?v=Yam5uK6e-bQ

Sir William Wallace

M'havia promès a mi mateix no dir-te aquestes paraules: Sento haver-te abandonat tant de temps, però finalment les he acabat dient, i realment ho sento. No tinc cap excusa en particular, simplement que no he tingut la necessitat d'escriure't: cosa positiva? Cosa negativa? Qui sap...

T'haig d'explicar moltes coses i això si que em fa il·lusió. Per començar que la presentació va anar realment bé, en part gràcies als meus amics de la universitat que van escoltar-me una i una altra vegada la pesada presentació i també gràcies al meu ponent que sense ell no hagués anat tan i tan bé. Estic molt content i satisfet.

La segona, i no per això menys important, és que ja és l'hora. Sí. La cosa. Ja arribat la Cosa. Marxo. A on? A Edinburgh, terra de Sir William Wallace. En principi no havia de ser així, però ja saps que les coses varien mentre passen d'altres. Et vull explicar la història.

Jo volia marxar a l'estranjer i la meva primera idea va ser Sahul, més popularment conegut com el continent Australià. No em preguntis per què però vaig triar el lloc més llunyà d'on em trobo ara. Que fugia d'alguna cosa? Segurament si. Em vaig informar, vaig demanar consells, apunts, múltiples punts de vista i vaig arribar a la conclusió que no. Per què? No és una raó, sinó moltes. La principal raó és la família, l'altre els amics i, per què enganyar-nos, la economia. Viatjar a la terra dels cangurs és realment molt i molt car. La família, que marxava molt lluny i si em passés alguna cosa no són tres hores de vol, sinó quasi vint-i-quatre i els amics que: - Allà tan lluny no et podré venir a veure! El conjunt d'aquestes tres coses em van fer decidir. Ara el dubte era a on marxo? Jo vull aprendre anglès. Vaig està mirant ofertes de feina a diferents països i vaig veure una bona demanda per Escòcia i Irlanda. Vaig enviar CV i em van contestar. La cosa està mig emparaulada, però ja saps que les paraules se les emporta el vent i allà en fa moooooolt de vent o sigui que ja veurem. Decidit vaig agafar vol i on poguer dormir calent. Un alberg, sembla acollidor. Ja t'ho diré. En principi estaré allà 9 mesos. Dic en principi perquè potser s'allarga. Escorçar-se no, ja t'ho dic.

Marxo el dia 12. Si, d'aquí res, una setmaneta. Realment no vaig donar-me'n conta que marxava fins que no vaig buidar l'habitació del pis d'estudiant de Barcelona. Em va fer molta pena, són molts recòrds. Saps que si fós d'ara mateix no marxaria? A part del nerviosisme i la preocupació de marxar, ara mateix estic molt bé on estic, amb la gent que estic i amb la gent que he conegut.

Per sort o per desgràcia ja tinc el bitllet.

T'ho juro que parlarem abans que marxi.

Mike, thank you for everything. You helped me a lot.