Una de les coses que més m’agrada fer a mi és tancar els ulls, mirant el sol, i inspirar profundament. Notar l’escalfor del sol a la cara i que la foscor es torni en to vermellós em carrega les piles d’una manera bàrbara. Desgraciadament, com tu bé saps, aquí a dalt en aquesta època poques vegades es pot gaudir d’aquesta sensació. Avui fa un mes que estic aquí i feia un mes que no veia la llum del sol de la manera que estem acostumats els catalans.
Hi ha dies que Edinburgh et regala i aquests dies s’han d’aprofitar. Tota ciutat té dues cares i fins ara, Edinburgh, només m’havia ensenyat una. Avui he entès perquè és tan maca, la mescla entre el marró dels edificis i taulades, el blau del mar i el verd esperança de les muntanyes fa d’ella una ciutat bonica i tranquil·la. És ben certa la frase que diu: No te’n dónes compta del què tens fins que realment ho perds. Això és així i no hi ha volta de full. He après a apreciar dies com els d’avui que involuntàriament et fan veure les coses millor: positives.
Avui m’he llevat d’hora per fer la rutina diària i quan he vist el dia he dit: Avui és la meva! He agafat les coses i me’n he anat a Calton Hill. Des de allà es pot veure tota la ciutat i és on reposa el començament d’una rèplica del Panteó grec, odiat antigament pels escocesos i venerat actualment. Un cop allà m’he assentat i he dinat. He pres el sol, sí, ho vull dir en veu alta: HE PRES EL SOL, he vist aquest magnífic paisatge que m’ha regalat Edinburgh, he escrit quatre esbossos del què t’estic explicant ara i he reposat. Una cosa sí que et puc dir: Agraït de poder està aquí i poder veure coses tan boniques com aquesta.
Arriba el moment i Edinburgh t’ho comunica atenuant sensiblement la llum. És hora de marxar.
Gràcies per aquest meravellós dia, de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada